Review at the Núvol Magazine

Guinovart i Alabau, llàgrimes de pedra

/ 23.05.2015

Òscar Alabau

Dins del cicle de Residències Musicals, la Fundació Catalunya La Pedrera convidava a pujar dalt l’escenari dues figures musicals de gran talent, i alhora de diferents generacions.

Oscar Alabau, el jove i talentós violoncel·lista nascut a Barcelona el 1988, cursà els seus estudis a la Guildhall School of Music and Drama de Londres, i va participar en nombrosos festivals internacionals. Entre molts d’altres reconeixements a nivell mundial, darrerament fou premiat pel cicle El Primer Palau (Palau de la Música Catalana), amb què va obtenir el segon premi.

L’acompanyaria al piano, per excel·lència, un dels intèrprets i compositors catalans de més prestigi i projecció internacional en l’actualitat, Albert Guinovart, que també estrenaria una nova obra per a l’ocasió. El veterà pianista és autor d’un amplíssim catàleg d’obres que engloba des de la música simfònica, els musicals, fins als treballs compositius dins del món audiovisual, tan cinematogràfic com televisiu. A més, a més, és professor d’orquestració i composició a l’ESMUC des del 2002.

Albert Guinovart

El programa seria encapçalat per L.V Beethoven, amb la seva Sonata per a piano i violoncel núm.4, on des de bon començament es va poder apreciar una combinació excel·lent entre els dos intèrprets. També era fascinant contemplar la transformació d’Oscar Alabauen entomar el seu violoncel, fonent-se tots dos en un sol element vivent, ple de força i passió, entre els frecs de la corda i els propis sospirs del músic.

La segona obra esdevenia tota una estrena, de la mà del mateix Albert GuinovartNocturn al clar de lluna. Una peça que el mateix autor no descartava, en un futur, convertir-la en un moviment que formaria part d’una sonata per a piano i violoncel.

Amb aquest nocturn, excels i de summa delicadesa, Guinovart ens convidava a imaginar. Perquè la seva música, de gran càrrega romàntica i narrativa, parlava per si sola. Segur que tots els espectadors podien identificar aquell sentiment tan agitat amb una vivència del passat. Una evocació de nostàlgia, potser un desamor, la decisió d’afrontar la realitat envers la impossibilitat d’aconseguir la felicitat desitjada; quan hom espera, però no rep, i només pot fondre’s en el cabal del temps, i deixar-se endur corrent enllà on finalment les ferides ja són cicatriu. I mirant enrere, al cap dels anys, hom comprova que aquell desencís s’ha convertit en un fonament imprescindible per seguir mirant endavant.

Schumann tancava la primera part amb els seus Adagio i Allegro per a violoncel i piano.Albert Guinovart va cobrir amb màgia i agilitat el seu rol acompanyant, sobretot al costat d’Oscar Alabau en les notes llargues de l’adagio. El tema principal de l’allegro fou sublim en execució i destresa per part dels dos intèrprets.

Rachmaninov aclapararia tota la segona part del programa, amb la seva Sonata per a piano i violoncel en sol menor Op.19, conformada per quatre moviments: Lento, Allegro scherzando, Andante i Allegro mosso.

En aquest darrer tram, Oscar Alabau i Albert Guinovart van fer gala de la seva gran compenetració, així com del lluïment d’ambdós intèrprets pels diferents matisos que oferien en cadascun dels moviments, i van mantenir així al llarg de tot el concert una atmosfera sostinguda entre la passió i la nostàlgia, tot i el caire menys desenfadat en què Rachmaninov va cloure el seu darrer moviment.

Com a propina, regalaren una brillant interpretació de l’intermezzo de Goyescas, d’E. Granados. El públic, que havia omplert l’auditori de la Pedrera, es mostrà molt satisfet amb la presentació d’Oscar Alabau al costat del mestre Albert Guinovart. Dues forces romàntiques dignes de veure en acció.

http://www.nuvol.com/noticies/guinovart-i-alabau-llagrimes-de-pedra/

replica watches cheap replica iwc u-boat replica